Pablo Peláez Martos, combatent en la defensa de la República

Fotografies i testimoni del seu fill, en Joan Peláez

El meu pare va néixer un 3 d’agost de 1920 a Porcuna, Jaén. Amb 16 anys, el 1937, va ser reclutat per combatre a la Guerra civil en la zona republicana. Era un d’aquells xicots de la “lleva del biberó”. Van ser uns anys d’infern i penalitats, però el pitjor arribaria quan acabada la Guerra Civil el van portar a un camp de concentració, on s’hi va estat gairebé un any.

Després de sortir del camp de concentració, aquell malson no va acabar, l’esperaven uns anys de "servei militar a la pàtria", que allargarien els seus patiments durant quatre anys, del 1940-1943. Varen ser uns anys molt durs, i serien el preàmbul d’una malaltia que arrelaria en els seus pulmons, a causa de l’estada en llocs tan freds com el Pirineu aragonès, Candantxú i voltants, el Pirineu català, Camprodon i altres pobles. Va acabar aquell llarg periple a Madrid, on va haver de fer quatre anys de servei militar obligatori, fent de caporal furrier, i treballant també a la cuina. Degut a la malaltia, que ja començava a aflorar, va estar ingressat durant un any a l’hospital militar-sanatori del Castillo de Jaén.

La vida li va donar, però, el millor regal al casar-se amb la persona que més estimava. L’Estrella (la meva mare) amb 26 anys, i el Pablo (el meu pare) amb 27 anys, es van casar un 4 de desembre del 1947. Dos anys més tard, el desembre de 1949, va néixer el seu primer fill, l´Antonio Benito. Aficionat al futbol, durant els anys 40 va ser porter del Betis. Durant aquells anys el meu pare treballava de barber, però la situació econòmica al poble no era gaire bona i va haver d’emigrar a Catalunya l’any 1954, uns mesos abans de néixer jo, el seu segon fill, el desembre de 1954. El pare no em va poder conèixer fins passats gairebé dos anys, quan la mare, el meu germà i jo ens varem reunir amb el pare a Barcelona. Això va ser el juny de 1956.

Durant aquella època, el pare treballava a la barberia de l´Escola Industrial, i en el poc temps lliure que li quedava encara tenia interès d’aprendre català amb una gramàtica i un diccionari. Aquells van ser possiblement els anys més feliços, perquè varem estar tota la família junta. Malauradament, però, la malaltia dels pulmons, herència dels anys de patiments al camp de concentració i al llarg servei militar obligat, va fer que ingressés al Sanatori de Torrebonica a Terrassa. Des de l’any 1959 i fins el 1961, el Pablo, el meu pare, va entrar i sortir del sanatori un parell de vegades degut a les recaigudes. Quan tornava a casa seguia treballant a la barberia que havia muntat en un petit local al carrer de la Hortènsia d´Esplugues. Continuava la seva vida familiar, amb la seva dona, l’Estrella, que ensenyava a llegir i a escriure els nens del barri al menjador de casa, i amb els fills, l’Antonio que des dels 9 anys treballava en una bòbila, i jo, encara petit per ajudar a tirar endavant la casa.

Fins que a la tardor de 1962, concretament un vespre del 9 de novembre, a casa i davant de l’Estrella i del fill petit de 7 anys va començar a agonitzar. A l’edat de 42 anys deixava la vida terrenal i el seu cos físic deixava de patir.

* El Pablo Peláez Martos, ex-combatent, va morir a l’any 1962, com a conseqüència de les seqüeles que li van deixar els 3 anys de guerra, el període en els camps de concentració franquistes, i els 4 anys de servei militar obligatori. Com tants i tants soldats republicans, encara ara, després de 70 anys, la família no ha pogut aconseguir cap tipus de documentació que demostri aquell llarg i feixuc periple .