Pablo Peláez Martos

Posted: 21 març 2010

Pablo Peláez Martos, combatent en la defensa de la República

Fotografies i testimoni del seu fill, en Joan Peláez


El meu pare va néixer un 3 d’agost de 1920 a Porcuna, Jaén. Amb 16 anys, el 1937, va ser reclutat per combatre a la Guerra civil en la zona republicana. Era un d’aquells xicots de la “lleva del biberó”. Van ser uns anys d’infern i penalitats, però el pitjor arribaria quan acabada la Guerra Civil el van portar a un camp de concentració, on s’hi va estat gairebé un any.


Després de sortir del camp de concentració, aquell malson no va acabar, l’esperaven uns anys de "servei militar a la pàtria", que allargarien els seus patiments durant quatre anys, del 1940-1943. Varen ser uns anys molt durs, i serien el preàmbul d’una malaltia que arrelaria en els seus pulmons, a causa de l’estada en llocs tan freds com el Pirineu aragonès, Candantxú i voltants, el Pirineu català, Camprodon i altres pobles. Va acabar aquell llarg periple a Madrid, on va haver de fer quatre anys de servei militar obligatori, fent de caporal furrier, i treballant també a la cuina. Degut a la malaltia, que ja començava a aflorar, va estar ingressat durant un any a l’hospital militar-sanatori del Castillo de Jaén.


La vida li va donar, però, el millor regal al casar-se amb la persona que més estimava. L’Estrella (la meva mare) amb 26 anys, i el Pablo (el meu pare) amb 27 anys, es van casar un 4 de desembre del 1947. Dos anys més tard, el desembre de 1949, va néixer el seu primer fill, l´Antonio Benito. Aficionat al futbol, durant els anys 40 va ser porter del Betis. Durant aquells anys el meu pare treballava de barber, però la situació econòmica al poble no era gaire bona i va haver d’emigrar a Catalunya l’any 1954, uns mesos abans de néixer jo, el seu segon fill, el desembre de 1954. El pare no em va poder conèixer fins passats gairebé dos anys, quan la mare, el meu germà i jo ens varem reunir amb el pare a Barcelona. Això va ser el juny de 1956.


Durant aquella època, el pare treballava a la barberia de l´Escola Industrial, i en el poc temps lliure que li quedava encara tenia interès d’aprendre català amb una gramàtica i un diccionari. Aquells van ser possiblement els anys més feliços, perquè varem estar tota la família junta. Malauradament, però, la malaltia dels pulmons, herència dels anys de patiments al camp de concentració i al llarg servei militar obligat, va fer que ingressés al Sanatori de Torrebonica a Terrassa. Des de l’any 1959 i fins el 1961, el Pablo, el meu pare, va entrar i sortir del sanatori un parell de vegades degut a les recaigudes. Quan tornava a casa seguia treballant a la barberia que havia muntat en un petit local al carrer de la Hortènsia d´Esplugues. Continuava la seva vida familiar, amb la seva dona, l’Estrella, que ensenyava a llegir i a escriure els nens del barri al menjador de casa, i amb els fills, l’Antonio que des dels 9 anys treballava en una bòbila, i jo, encara petit per ajudar a tirar endavant la casa.


Fins que a la tardor de 1962, concretament un vespre del 9 de novembre, a casa i davant de l’Estrella i del fill petit de 7 anys va començar a agonitzar. A l’edat de 42 anys deixava la vida terrenal i el seu cos físic deixava de patir.


* El Pablo Peláez Martos, ex-combatent, va morir a l’any 1962, com a conseqüència de les seqüeles que li van deixar els 3 anys de guerra, el període en els camps de concentració franquistes, i els 4 anys de servei militar obligatori. Com tants i tants soldats republicans, encara ara, després de 70 anys, la família no ha pogut aconseguir cap tipus de documentació que demostri aquell llarg i feixuc periple .


21 comentaris:

  1. Ivan diumenge, 21 març, 2010

    Quin gran exemple, el teu pare, Joan. M'ha agradat conèixer la seva història, que també és la teva i d'una pila de bona gent, de grans persones, que han fet millor aquest nostre país. Felicitats de tot cor!

  2. EL SILENCI DELS CIUTADANS diumenge, 21 març, 2010

    Gràcies Joan per convertir-me en testimoni d'aquest bocinet d'història que de va ser part el teu pare, en Pablo, un gran home sens dubte. I a més, per arrodonir, una simpatiquísima fotografia de l'època, dedicada i tot.

    Molts inmigrants van viure més anys a Catalunya, i no per això han sapigut viure millor.

    Felicitats pel relat.

  3. Daniel García Peris diumenge, 21 març, 2010

    Moltes gràcies Joan, per compartir l'història del teu pare. Hauria de ser exemple per a les generacions actuals i futures. Ara que sembla que ho tenim tot i no valorem l'esforç hem de recordar-nos de visicituds com la de la teva família.

    Salutacions,

  4. El Canari Visionari diumenge, 21 març, 2010

    Una història preciosa, la del teu pare. Segur que com el teu pare n'hi ha hagut molt més que han tingut una vida ben digna, i que han engrandit el país que els va acollir. Sovint són històries que queden en l'anònimat. Gràcies per haver-me'n fet coneixedor.

  5. OBULCO dilluns, 22 març, 2010

    Moltes gràcies a tothom que heu visitat aquest blog on està aquesta petita història del meu estimat pare.Aquest espai virtual perteneix a la persona que ho ha fet possible i a la qual l´estic molt agraït,la Lourdes Escardívol Sierra.Moltes gràcies Lourdes.

  6. Anònim dimarts, 23 març, 2010

    E meu avi Pablo però la veritat es que l' història... Sempre havia escoltat parlar però mai aprofondit tant... Tiet quen volguis faig la traducció al francès

  7. EPD dimarts, 23 març, 2010

    Tiet! No coneixia amb tant detall aquesta història de l'avi... m'he emocionat molt! Trobo molt bé que hagis redactat i publicat aquest escrit per recordar a totes les persones que, com l'avi, van lluitar per la llibertat... Quan tingui un momentet faré la traducció a l'anglès.
    Petons. Eva.

  8. MBAD dijous, 25 març, 2010

    Quina llàstima que el teu pare no tinguera temps de llegir aquest text. Mai no havies dit res de tot això. Sempre és temps de coneixer la histyoòria que ens ha fet ser el que som.
    José Manuel, des de Alacant.

  9. miquelangel dijous, 25 març, 2010

    Gràcies Joan per deixar-nos formar part dels teus records i de la història de la teva família.
    M'ha agradat molt poder llegir un trosset de la vida del teu pare i saber d'on veniu tu i la teva família.
    Gràcies.

  10. Xavier Martín i Arruabarrena dilluns, 29 març, 2010

    Joan, moltes gràcies per aquest enllaç amb el teu blog i la història del teu estimat pare!
    Des de Tarragona...
    Xavier

  11. Salvador dilluns, 12 abril, 2010

    Acabo de descobrir el nou Blog del Joan, i a través d'ell també aquest altre blog amb la crònica sobre la biografia del teu pare Joan. Molt emotiva.
    Et felicito per la valentia d'escriure-ho.
    Una abraçada
    Salvador

  12. Toñi dilluns, 12 abril, 2010

    Con la de años que hace que nos conocemos y no sabía nada sobe tu padre. Me ha gustado conocer su historia.

    Besos para mi madrina, la Estrella y para tí, Joan.

    Antonia

  13. Obulco dijous, 22 abril, 2010

    Moltes gràcies a tothom,José Manuel,Eva,Esther,Miquel Àngel,Salvador,Toñi,Xavier,Daniel,Ivan,El Canari Visionari,El Silenci,i tantes persones anònimes que heu llegit aquesta petita història d´en Pablo(epd)...i moltes gràcies a la gent de THEMIS,i a la Lourdes que és qui va fer posible tot això.
    Pensem en tots els "Pablos"perque no quedin oblidats,s´ho mereixen,l´exemple del seu esforç encara és molt necessari per a nosaltres,i per a tot el que hem d´aconseguir,la lluita és eterna.
    Una abraçada.
    Joan

  14. Anònim dijous, 14 octubre, 2010

    Estimado Joan, Te agradezo que hayas puesto un enlace en "Jaén Víctimas del Franquismo" (http://www.facebook.com/n/?permalink.php&story_fbid=145382538831386&id=100000609814658&po=1&mid=31fe208G5af334d34882G52a3f6Ge&n_m=historiadejaen%40gmail.com) colgando en catalán la biografía de tu familiar PABLO PELÁEZ MARTOS; no obstante, para que los visitantes de mi muro que no conocen la lengua catalana, te ruego me lo envíes en lengua española.

    Un cordial saludo

    Santiago de Córdoba Ortega

  15. Obulco dijous, 14 octubre, 2010

    Saludos y dsiculpas,Santiago...hubo un problema al "apretar"el enlace pues ya lo tengo traducido y lo adjunté en español a un par de webs de Memoria Histórica,ahora lo haré en la de Jaén Víctimas del Franquismo.
    Muchas gracias por tu interés,y todo sea por la memoria de las personas que sufrieron la represión.
    Gracias.
    Joan Pelàez

  16. Xavi TGN dissabte, 29 gener, 2011

    Commovedor i dolorós. Un petit gran relat que caldria llegíssin tots els ni-nis que avui dia es pensen que la Playstation és un bé bàsic el qual no té ningú dret de prendre'ls... Gràcies, Joan.

  17. Obulco dissabte, 05 febrer, 2011

    Moltes gràcies per llegir-lo i per comentar-lo,Xavi TGN.
    Joan Pelàez

  18. Obulco dijous, 24 febrer, 2011

    http://www.youtube.com/watch?v=HNQ74qHBtBo

  19. Obulco dissabte, 16 abril, 2011

    http://youtu.be/U0JHUKZQzWI

  20. Guillem de Senent i Domingo diumenge, 03 juliol, 2011

    No m'extranya que després de tans d'anys de patiment ton pare va faltar tan prompte.
    Mon pare va veure els afusellaments als carrers de València i passà fam i por.

    El meu avi va patir els bombardeigs del port de València per part de la aviació italiana. Cada dia trobava morts i els soterraba.

    Mon pare va morir als 77 anys de càncer a l'any 2006. La meua mare encara es viva però amb records pocs agradables d'aquella época. Té 79 anys.

  21. Obulco diumenge, 17 juliol, 2011

    Guillem,moltes gràcies pel teu comentari.Avui fa 75 anys que començava aquell malson,"dia 17 a les 17"era la contrasenya dels colpistes,encara hi han milers de famílies que esperen justícia.Gràcies,Guillem i sort per a vosaltres.