Carnestoltes: Disfressades, les germanes Montserrat i Núria Fontanals Ustrell, amb 2 i 10 anys respectivament. Any 1932

* Fotografia acolorida a mà

Fotografia cedida per la Núria Egea Calopa

El primer a l'esquerra és en Ramon Mas. Ourense 12-03-1938

En Ramon Mas Campderrós* al front de Terol (4 fotografies)

En Ramon Mas i Campderrós (fila del darrera, amb casc, el cinqué a la dreta) al
Front de Terol. En Ramon va estar, entre d'altres, a Alcañiz, Mas de las Matas, Montalbant. Atès que era paleta, va anar a parar a un batalló de treballadors, i la seva feina era fer trinxeras, especialment a la nit. En acabar la guerra, el van fer presoner i el van portar cap a Lleó i Ourense.

* Ramon Mas i Campderrós, paleta (Viladecans 1911-Sant Boi 1973)

Per la seva professió, Ramon Mas i Campderrós va formar part de l’equip que va fer la troballa de les Termes Romanes. Les termes es van localitzar l'any 1953 gràcies a un document de 1826, interpretat per l'historiador santboià Carles Martí i Vila. Ramon Mas i Campderrós va encetar-ne l'excavació que, un any després, va continuar sota la direcció de l'arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols. A partir d’aquell moment es va aficionar a l’arqueologia i va col·laborar molt valuosament, durant anys, a excavacions, prospeccions i treballs de reconstrucció fets a diferents indrets del terme municipal. Ramon Mas va morir com a conseqüència d’un accident de treball que va patir, precisament, mentre construïa un mur de contenció dintre del recinte de les Termes. Font: Viure a Sant Boi, Vides santboianes

Fotografies cedides per la Isabel Mas

José Peñalver Pérez arriba a Sant Boi l'any 1952

(Transcripció del castellà)

Quan la Mercedes i jo vam arribar en tren a Barcelona l'octubre del 1952, la primera cosa que vam fer va ser anar a la comissaria de l'Estació de França perquè dos policies “de la secreta” havien detingut dos amics meus del poble que viatjaven amb nosaltres en el mateix tren. Vam anar a veure'ls, i també em van tancar a mi: detenien tothom que no tingués ni feina ni habitatge a Barcelona. Vam estar tancats amb centenars de persones al Palau Nacional de Montjuïc, des d'aquell dissabte, i fins que no va sortir un altre tren el dissabte següent. Durant aquella setmana, la Mercedes ens portava menjar que un cosí meu, policia, ens donava d'amagatotis. Al següent dissabte ens van portar a l'estació de tren i ens van embarcar, noranta “presoners” i cinc policies, i ens van dir que el càstig era de sis mesos de presó si hi tornàvem.

Quan vaig arribar a València em van cridar, i van deixar-me anar gràcies al meu cosí policia, que havia encarregat a un amic seu, un dels policies que ens custodiaven, que em deixés anar a València “perquè havia de veure urgentment una germana”. Per tant, em van dir que el bitllet fins a Múrcia me l'havia de pagar jo. Quan vaig agafar el tren de tornada cap a Tarragona, un policia em va enxampar, però el vaig convèncer que només anava a Tarragona, no a Barcelona. Des de Tarragona vaig agafar un “ligero” (rodalies) fins a Barcelona, i així vaig poder tornar-hi.

Vam anar a parar a Sant Boi perquè hi havia un matrimoni del poble: el marit s'encarregava del manteniment del Rugbi perquè treballava amb el Garrigosa. Vivien a la caseta que hi havia a dalt de les instal·lacions. La Mercedes va viure amb ells i jo m'estava a El Tubo, que era una pensió regentada per murcians, al carrer Major (on ara hi ha una peixateria). Poc després, vam trobar casa al Molí Nou, a canvi d'ajudar el propietari a fer-se una torre. Alhora, la Mercedes va entrar a Can Güell, a les “contínues”, i jo a la Dubler, com a estampador. Ens van casar a Sant Baldiri el juliol de 1953, i vam anar a viure al carrer Torre Figueres a una habitació de lloguer.

A la meva dona no li agradava el Molí Nou perquè vam tenir un nen i a les nits se sentien crits des del Manicomi, així que unes amigues de la meva dona ens van dir que s'havien fet una casa a l'altra punta del poble, i que encara hi quedaven solars en venda; vam anar a veure-ho i vam comprar un terreny que feia baixada. Els caps de setmana anàvem al riu, i ens emportàvem la runa que la gent llençava per poder fer els ciments i les parets. L'any 1957 ja hi vivíem.

Vaig treballar vint-i-quatre anys a la Dubler, fins a principis de 1977, quan va tancar. La fàbrica va continuar en forma de cooperativa, però vaig decidir no continuar-hi perquè feia temps que anava fent feines com a fuster al taller enfront de casa meva (Gironella), i vaig preferir no córrer riscos: ja tenia un altre nen de deu anys.

La vida social a Sant Boi al llarg de tots aquests anys la vam fer anant a l'Ateneu, perquè venien artistes a cantar, al Local (Ateneu Familiar), a la “Machina” (actual Cal Ninyo); també vaig pertànyer a l'UES (secció petanca) i al FC Santboià (encara en sóc soci).

La Mercedes i el José a la Rambla. Any 1953

El José i el seu primer fill, en Pascual, al solar que ocupa actualment el Pedagogium Cos. A la cantonada de la dreta, casa meva

Testimoni i fotografies cedides pel Josep Lluís Peñalver,

fill del José i de la Mercedes

D'esquerra a dreta: Lourdes, Soledat, i Montserrat Sierra Morelló

Any 1931

Inauguració dels pisos de la Muntanyeta. Any 1961

L'acte va estar presidit pel ministre "sense cartera" i president del Consejo de Economía Nacional, en Pedro Gual Villalbí, i l'alcalde de Sant Boi, en Jaume Ferrer Poblet.

2a fotografia: el ministre (vestit fosc i cabell blanc); l'alcalde parlant amb l'Andreu Amat (dreta de la imatge); el Fèlix Sala (a l'esquerra de la imatge, amb bigoti)
4a fotografia: l'alcalde fent un discurs
5a fotografia: el ministre fent un discurs
Darrera fotografia: l'alcalde i el ministre sortint per la porta de l'Escola Amat Verdú

Fotografies cedides pel Ferran Jou